Feia tants dies que no entrava al blog que fins i tot n'havia oblidat la contrasenya!!! Jo crec que m'he oblidat d'escriure posts i tot.... enfi, no prometo res però intentaré tornar a donar-li vida a aquest blog, que ara que arriba el fred l'estètica s'hi adiu més.
Aquest matí m'he tornat a emocionar... no entenc d'on em ve aquest sentiment, no he viscut mai d'aprop aquest món i no tinc ningú conegut que s'hi dediqui, no obstant quan estic a la plaça i comença a sonar la música i els veig pujar i pujar, organitzar-se, concentrar-se i sobretot emocionar-se al aconseguir una proesa.... buf, els ulls se'm neguen de llàgrimes.
Quan alcen els punys i s'agafen les mans, quan caminen entre els caps de la pinya, quan s'agafen amb força i tots junts construeixen el castell... quan els peques pugen amb aquella agilitat flotant, quan tot tremola però continuen descarregant amb calma, en sentit contrari a la intensitat dels aplaudiments de la gent... jo no ho puc evitar i m'emociono, se'm talla la respiració, em tenso i els meus ulls no poden deixar d'observar aquell espectacle.
Avui he vist caure un castell, un castell que ja portava dos intents fracassats. Se m'ha encongit el cor i no només pel mal que s'hagin pogut fer en caure els uns damunt dels altres sinó pel sentiment de derrota que s'ha respirat. Malgrat els aplaudiments m'ha sabut greu per ells, per tot l'esforç i sacrifici no recompensat. Però abans havien aconseguit descarregar-ne un de complicadet que, a jutjar pels càntics que han fet en acabar, era un castell important per ells.
I tot això m'emociona... m'emociona molt i m'encanta!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada