divendres, 30 de novembre de 2012

Ciclista per Barcelona

Ja fa temps que vaig decidir utilitzar la bicicleta per desplaçar-me per Barcelona. La constant i abusiva pujada de preus dels transports públics ha estat un del motius per fer el canvi. Un altre,de menys reivindicatiu, és les ganes de fer exercici.
Sortir de casa embolcallada per la llum de les faroles,notar la fresqueta a la cara i posar-te a pedalar enlloc d'ensardinar-te dins del metro és un canvi substancial. Les inclemències del temps a vegades et juguen males passades i t'has de preparar tant pel fred com per la calor (prefereixo el fred!!!),però cada vegada m'agrada més.
El món de les bicicletes urbanes és curiós. Algunes persones em comenten que no s'atrevirien a anar pel mig de Barcelona amb bici,que si hi ha molt de trànsit,que si els cotxes van com bojos...però jo us asseguro que el més perillós pels ciclistes són els peatons. La ciutat està prou preparada però no a tot arreu tens bici carril i llavors t'has d'endinsar o a les voreres o a les carreteres...i no sé què és millor.
En definitiva,que el dia que plou i he d'agafar el metro, m'emprenyo.

dilluns, 26 de novembre de 2012

Biblioteca (RC)


                                          Aldovega, disseny d'interiorisme
Mai no arribaria, cada vegada ho tenia més clar. S’ho mirava tot plegat amb una barreja d’escepticisme i incredulitat, era impossible. Seguia un ordre massa estricte i era incapaç de trencar la seva rutina. Això el convertia en una persona aspre i freda. No vivia per res més, fins i tot havia instal·lat una banyera al bell mig de la sala. El seu problema era que no podia començar-ne un de nou fins acabar de llegir l’última pàgina de l’anterior. Ho havia intentat amb més d’un alhora però les lletres començaven a jugar a cuit i amagar i li resultava molt difícil seguir el fil i acabava per desesperar-se i enfonsar-se entre el sabó i l’aigua freda. Cosa que era preocupant.
No ho entenia però tampoc podia fer-hi res. Després d’un un altre i els prestatges s’allargaven capritxosament. Era impossible que arribés al final, ho tenia assumit. Es sentia desvalgut i abandonat, condemnat a la soledat de l’oblit. Des de l’últim prestatge estant, cobert per massa pols, continuava esperant recelós perquè sabia que mai arribaria a estar entre aquelles mans humides.  

diumenge, 25 de novembre de 2012

No ho veig gens clar

Avui és un dia important, o això sembla. Avui hi ha eleccions, unes eleccions precipitades, convocades per un partit desesperat per aprofitar la sobtada onada d'independentisme que s'ha despertat des del passat 11S. Tinc curiositat per saber els resultats i sobretot per veure com se les empesca el senyor Mas per no declarar la independència després de tot el que ha dit. Avui hi havia cua al col·legi electoral i he estat a punt de marxar quan un interventor de CiU es passejava tot estofat organitzant a la gent. 
Els balcons fa mesos que onegen banderes independentistes i crec que per primera vegada (des que tinc ús de raó) hi ha hagut un percentatge molt elevat de gent que el 12 de setembre no les ha retirat, però no tinc molt clar què significa això. Jo sempre m'havia preguntat, en la soledat d'una senyera ja gastada pel sol i la pluja, a on estan aquestes banderes la resta de l'any? 
Per norma intento no anar a comprar els diumenges però avui l'he trencada. Quan estava esperant per pagar a un paquistaní he sentit que l'home que estava davant meu li demanava si tenien sifó, tot parlant-li en castellà i fent-li gests com si fos analfabet. Llavors, de sobte, he vist que portava una xapa de la CUP a la jaqueta i quasi se'm cau la garrafa d'aigua al terra. M'he dirigit al dependent en català i m'ha entès perfectament i després de cobrar-me, el senyor del sifó s'ha acomiadat amb un "adéu" ple de vergonya. No m'agrada la política però hi ha coses que clamen al cel... a on anirem a parar? No ho veig gens clar.

diumenge, 13 de novembre de 2011

Espeleologia

De petita m'amagava dins els armaris, em feia el meu raconet i allí m'hi passava hores. M'agradaven els espais tancats, em sentia més recollida. Els meus pares, que ja coneixien aquesta faceta meva una mica gatuna, quan feia temps que no em sentien ja sabien on anar-me a buscar. 
Sempre m’han fascinat els forats i les coves. Recordo quan vaig anar a Yellowstone i em vaig quedar hipnotitzada davant aquells abismes plens d’aigua cristal·lina bullint i traient fum, forats sense final, cap endins la terra. M’hi hagués submergit si no hagués estat per l’alta temperatura d’aquelles aigües i perquè encara tinc una mica de seny. Sempre que camino per la muntanya i veig algun forat em sobrevenen unes ganes terribles d’endinsar-m’hi i lo fumut és que no sempre les puc satisfer perquè les imprudències en aquests indrets poden resultar cares. 

Però sembla ser que finalment he trobat el remei a la meva inquietud: l’espeleologia. Ja feia temps que intuïa la seva eficàcia però no havia tingut la oportunitat de tirar-m’hi de cap. Simplement m’encanta. Arrossegar-me entre les roques, enfangar-me i mullar-me, respirar aquell aire humit i dens, veure formacions increïbles entre les ombres del meu frontal, buscar la millor manera de passar per llocs impossibles, desplaçar-me a quatre grapes com si anés de peu, descobrir amb ulls meravellats un món totalment diferent i preciós, moure’m com un gat entre la duresa de la pedra, buscant punts de recolzament segurs, sorprendre un rat-penat que està dormint i passar silenciosament pel seu costat, travessar una llarga gatera, arribar a una sala gran i escoltar la ressonància de la teva veu, apagar les llums i respirar la foscor més absoluta... 
Tenir aquesta experiència m’ha encoratjat a seguir endavant en aquest món, però encara m’he animat més quan els experts m’han dit que estic dissenyada per l’espeleologia (àgil, flexible, prima, amb domini del meu cos i una mica contorsionista) Sempre he dit que sóc com un gat, d’alguna cosa m’havia de servir a part de per amagar-me dins els armaris de casa no? 

divendres, 11 de novembre de 2011

11-11-11


Avui és un dia especial, un dia únic, un dia peculiar. Cap i cua en tots els números, una situació que no es repeteix massa sovint!
Avui, per mi, també ha sigut un dia especial. M’he despertat contenta i amb molta energia. Ser divendres hi ha ajudat, és cert. A la feina es respirava un aire divertit i quasi boig degut a l’emoció del sorteig de la Once d’aquesta nit. M’he descobert a mi mateixa cantussejant la melodia d’una cançó de la radio i sense motiu aparent se m’escapava un somriure en el moment menys esperat. Sóc feliç, m’encanta la meva vida i tot allò que encara m’espera.
Avui ens hem reunit a les 11:11 hores al jardí uns quants treballadors i hem fet un cercle energètic. Jo no crec en aquestes coses però ha estat una experiència curiosa i agradable. Feia sol, feia un dia esplèndid. Ens hem agafat tots de les mans i en silenci ens hem concentrat en coses positives i hem demanat desigs. En acabat hem comptat fins a tres i hem cridat tots ben fort la paraula “sí”. Ha sigut un moment bonic, d’unió entre tots. Una bogeria divertida que ha durat molt poquet però que ens ha donat vida i ha trencat la monotonia de la jornada. Un somriure més.
Avui m’he trobat al metro a una persona molt estimada que no esperava trobar. Una casualitat d’aquelles que fan història. Coincidir al mateix metro, al mateix vagó, a la mateixa hora, en el mateix trajecte, increïble! Això sí que m’ha fet esclatar d’alegria. Jo crec que la gent es recordarà de l’escena que hem organitzat.
Avui és un dia especial, un dia en què qualsevol persona que sumi les dues últimes xifres de l’any del seu naixement amb els anys que ha fet o ha de fer aquest any el resultat sempre serà 111. Curiós oi?
I aquí estic, escoltant Obrint Pas, que em dona molta energia, i gaudint d’aquest dia. I crec que toqui o no toqui la loteria, avui serà un dia que sempre recordaré. 

diumenge, 23 d’octubre de 2011

Coses i + coses


No sé quina mania tenim d’acumular coses. Quan era petita arribava a casa amb les butxaques plenes de pedres curioses, plomes d’ocells, pals amb els que havia jugat i compartit moments divertits i tot allò ho guardava durant el temps que em deixaven, que no acostumava a ser massa per sort. El que vull dir és que si hagués estat per mi no hagués tirat res i quan dic res vull dir res.
Amb el pas del temps aquesta tendència no ha jugat gaire al meu favor, al contrari, m’ha dificultat una mica les coses, sobretot quan he hagut de fer trasllats. Arriba un moment que ja no saps què tens entremig de tantes coses guardades per si de cas o perquè et fa pena despendre’t d’allò que té un valor o significat. I cada vegada la motxilla és més gran i pesa més.

Estic contenta perquè aquest cap de setmana he fet una neteja important de coses. No m’ha resultat difícil llençar i donar, tenir un pensament més aviat pràctic i ser conscient de l’espai de què disposo realment i del que vull conservar i el que ja no fa servei. Em sento molt més alliberada i és curiós però crec que això significa que m’he fet gran. 

dijous, 20 d’octubre de 2011

No es pot ser bona persona...


Ahir a la tarda vaig agafar el metro, com sempre. Al entrar hi havia una dona de mitjana edat, ben vestida, que em va aturar dient-me que li havien robat la cartera i si li podia donar un euro. Inicialment vaig reaccionar com malauradament reacciona la majoria de gent a les ciutats, vaig seguir caminant i li vaig fer que no amb el cap. Però llavors alguna cosa em va fer aturar i recular. Se’m va instal·lar un dubte, i si aquella situació descrita per la dona era certa? Estava visiblement afectada i m’hi vaig acostar. Li vaig preguntar si tenia el mòbil per trucar a algú o si la podien venir a buscar, em va dir que no, mig plorant. Jo no portava masses diners a sobre i suposo que una certa desconfiança va fer que li donés només un euro. Ella em va donar les gràcies i va continuar aturant a la gent, que passaven pel seu costat sense fer-li cas.
Quan vaig arribar a l’andana un noi, que havia presenciat l’escena, em va preguntar si li havia donat alguna cosa. Em va explicar que és una “mendigüeña” recorrent, que cada dia es posa a una boca de metro repetint la mateixa història. Em vaig sentir estafada i no per l’euro, evidentment, sinó per la mala baba d’aquella dona. Per culpa de gent així, que va sembrant la desconfiança i la por, el dia que passa alguna cosa de veritat, ningú es para a ajudar.