diumenge, 23 d’octubre de 2011

Coses i + coses


No sé quina mania tenim d’acumular coses. Quan era petita arribava a casa amb les butxaques plenes de pedres curioses, plomes d’ocells, pals amb els que havia jugat i compartit moments divertits i tot allò ho guardava durant el temps que em deixaven, que no acostumava a ser massa per sort. El que vull dir és que si hagués estat per mi no hagués tirat res i quan dic res vull dir res.
Amb el pas del temps aquesta tendència no ha jugat gaire al meu favor, al contrari, m’ha dificultat una mica les coses, sobretot quan he hagut de fer trasllats. Arriba un moment que ja no saps què tens entremig de tantes coses guardades per si de cas o perquè et fa pena despendre’t d’allò que té un valor o significat. I cada vegada la motxilla és més gran i pesa més.

Estic contenta perquè aquest cap de setmana he fet una neteja important de coses. No m’ha resultat difícil llençar i donar, tenir un pensament més aviat pràctic i ser conscient de l’espai de què disposo realment i del que vull conservar i el que ja no fa servei. Em sento molt més alliberada i és curiós però crec que això significa que m’he fet gran. 

dijous, 20 d’octubre de 2011

No es pot ser bona persona...


Ahir a la tarda vaig agafar el metro, com sempre. Al entrar hi havia una dona de mitjana edat, ben vestida, que em va aturar dient-me que li havien robat la cartera i si li podia donar un euro. Inicialment vaig reaccionar com malauradament reacciona la majoria de gent a les ciutats, vaig seguir caminant i li vaig fer que no amb el cap. Però llavors alguna cosa em va fer aturar i recular. Se’m va instal·lar un dubte, i si aquella situació descrita per la dona era certa? Estava visiblement afectada i m’hi vaig acostar. Li vaig preguntar si tenia el mòbil per trucar a algú o si la podien venir a buscar, em va dir que no, mig plorant. Jo no portava masses diners a sobre i suposo que una certa desconfiança va fer que li donés només un euro. Ella em va donar les gràcies i va continuar aturant a la gent, que passaven pel seu costat sense fer-li cas.
Quan vaig arribar a l’andana un noi, que havia presenciat l’escena, em va preguntar si li havia donat alguna cosa. Em va explicar que és una “mendigüeña” recorrent, que cada dia es posa a una boca de metro repetint la mateixa història. Em vaig sentir estafada i no per l’euro, evidentment, sinó per la mala baba d’aquella dona. Per culpa de gent així, que va sembrant la desconfiança i la por, el dia que passa alguna cosa de veritat, ningú es para a ajudar.

dilluns, 17 d’octubre de 2011

Temps moderns (RC)


Aquí teniu la meva proposta per Relats Conjunts


Tot gira, tot segueix donant voltes... les dents continuen produint un soroll estrident, metàl·lic, sord, rítmic i constant. Des d’aquell primer dia res no s’ha aturat, ni un sol segon de descans. Ningú recorda com es va accionar el mecanisme, ningú sap com va començar, cap memòria persisteix per explicar-ho. Només se sap que el temps no es pot aturar. S’han provat tota mena d’enginyoses solucions però ningú ha trobat mai el secret d’aquest engranatge. Continua vagant per les ments la pregunta de com seria el món sense el seu batec, com seria l’aire que respirem sense l’evolució constant dels seus passos. Però aquesta incògnita també persistirà, com les rodes dentades d’una màquina que segueix girant. 

diumenge, 16 d’octubre de 2011

Emoció castellera

Feia tants dies que no entrava al blog que fins i tot n'havia oblidat la contrasenya!!! Jo crec que  m'he oblidat d'escriure posts i tot.... enfi, no prometo res però intentaré tornar a donar-li vida a aquest blog, que ara que arriba el fred l'estètica s'hi adiu més.
Aquest matí m'he tornat a emocionar... no entenc d'on em ve aquest sentiment, no he viscut mai d'aprop aquest món i no tinc ningú conegut que s'hi dediqui, no obstant quan estic a la plaça i comença a sonar la música i els veig pujar i pujar, organitzar-se, concentrar-se i sobretot emocionar-se al aconseguir una proesa.... buf, els ulls se'm neguen de llàgrimes. 
Quan alcen els punys i s'agafen les mans, quan caminen entre els caps de la pinya, quan s'agafen amb força i tots junts construeixen el castell... quan els peques pugen amb aquella agilitat flotant, quan tot tremola però continuen descarregant amb calma, en sentit contrari a la intensitat dels aplaudiments de la gent... jo no ho puc evitar i m'emociono, se'm talla la respiració, em tenso i els meus ulls no poden deixar d'observar aquell espectacle. 
Avui he vist caure un castell, un castell que ja portava dos intents fracassats. Se m'ha encongit el cor i no només pel mal que s'hagin pogut fer en caure els uns damunt dels altres sinó pel sentiment de derrota que s'ha respirat. Malgrat els aplaudiments m'ha sabut greu per ells, per tot l'esforç i sacrifici no recompensat. Però abans havien aconseguit descarregar-ne un de complicadet que, a jutjar pels càntics que han fet en acabar, era un castell important per ells. 



I tot això m'emociona... m'emociona molt i m'encanta!