diumenge, 13 de novembre de 2011

Espeleologia

De petita m'amagava dins els armaris, em feia el meu raconet i allí m'hi passava hores. M'agradaven els espais tancats, em sentia més recollida. Els meus pares, que ja coneixien aquesta faceta meva una mica gatuna, quan feia temps que no em sentien ja sabien on anar-me a buscar. 
Sempre m’han fascinat els forats i les coves. Recordo quan vaig anar a Yellowstone i em vaig quedar hipnotitzada davant aquells abismes plens d’aigua cristal·lina bullint i traient fum, forats sense final, cap endins la terra. M’hi hagués submergit si no hagués estat per l’alta temperatura d’aquelles aigües i perquè encara tinc una mica de seny. Sempre que camino per la muntanya i veig algun forat em sobrevenen unes ganes terribles d’endinsar-m’hi i lo fumut és que no sempre les puc satisfer perquè les imprudències en aquests indrets poden resultar cares. 

Però sembla ser que finalment he trobat el remei a la meva inquietud: l’espeleologia. Ja feia temps que intuïa la seva eficàcia però no havia tingut la oportunitat de tirar-m’hi de cap. Simplement m’encanta. Arrossegar-me entre les roques, enfangar-me i mullar-me, respirar aquell aire humit i dens, veure formacions increïbles entre les ombres del meu frontal, buscar la millor manera de passar per llocs impossibles, desplaçar-me a quatre grapes com si anés de peu, descobrir amb ulls meravellats un món totalment diferent i preciós, moure’m com un gat entre la duresa de la pedra, buscant punts de recolzament segurs, sorprendre un rat-penat que està dormint i passar silenciosament pel seu costat, travessar una llarga gatera, arribar a una sala gran i escoltar la ressonància de la teva veu, apagar les llums i respirar la foscor més absoluta... 
Tenir aquesta experiència m’ha encoratjat a seguir endavant en aquest món, però encara m’he animat més quan els experts m’han dit que estic dissenyada per l’espeleologia (àgil, flexible, prima, amb domini del meu cos i una mica contorsionista) Sempre he dit que sóc com un gat, d’alguna cosa m’havia de servir a part de per amagar-me dins els armaris de casa no? 

divendres, 11 de novembre de 2011

11-11-11


Avui és un dia especial, un dia únic, un dia peculiar. Cap i cua en tots els números, una situació que no es repeteix massa sovint!
Avui, per mi, també ha sigut un dia especial. M’he despertat contenta i amb molta energia. Ser divendres hi ha ajudat, és cert. A la feina es respirava un aire divertit i quasi boig degut a l’emoció del sorteig de la Once d’aquesta nit. M’he descobert a mi mateixa cantussejant la melodia d’una cançó de la radio i sense motiu aparent se m’escapava un somriure en el moment menys esperat. Sóc feliç, m’encanta la meva vida i tot allò que encara m’espera.
Avui ens hem reunit a les 11:11 hores al jardí uns quants treballadors i hem fet un cercle energètic. Jo no crec en aquestes coses però ha estat una experiència curiosa i agradable. Feia sol, feia un dia esplèndid. Ens hem agafat tots de les mans i en silenci ens hem concentrat en coses positives i hem demanat desigs. En acabat hem comptat fins a tres i hem cridat tots ben fort la paraula “sí”. Ha sigut un moment bonic, d’unió entre tots. Una bogeria divertida que ha durat molt poquet però que ens ha donat vida i ha trencat la monotonia de la jornada. Un somriure més.
Avui m’he trobat al metro a una persona molt estimada que no esperava trobar. Una casualitat d’aquelles que fan història. Coincidir al mateix metro, al mateix vagó, a la mateixa hora, en el mateix trajecte, increïble! Això sí que m’ha fet esclatar d’alegria. Jo crec que la gent es recordarà de l’escena que hem organitzat.
Avui és un dia especial, un dia en què qualsevol persona que sumi les dues últimes xifres de l’any del seu naixement amb els anys que ha fet o ha de fer aquest any el resultat sempre serà 111. Curiós oi?
I aquí estic, escoltant Obrint Pas, que em dona molta energia, i gaudint d’aquest dia. I crec que toqui o no toqui la loteria, avui serà un dia que sempre recordaré. 

diumenge, 23 d’octubre de 2011

Coses i + coses


No sé quina mania tenim d’acumular coses. Quan era petita arribava a casa amb les butxaques plenes de pedres curioses, plomes d’ocells, pals amb els que havia jugat i compartit moments divertits i tot allò ho guardava durant el temps que em deixaven, que no acostumava a ser massa per sort. El que vull dir és que si hagués estat per mi no hagués tirat res i quan dic res vull dir res.
Amb el pas del temps aquesta tendència no ha jugat gaire al meu favor, al contrari, m’ha dificultat una mica les coses, sobretot quan he hagut de fer trasllats. Arriba un moment que ja no saps què tens entremig de tantes coses guardades per si de cas o perquè et fa pena despendre’t d’allò que té un valor o significat. I cada vegada la motxilla és més gran i pesa més.

Estic contenta perquè aquest cap de setmana he fet una neteja important de coses. No m’ha resultat difícil llençar i donar, tenir un pensament més aviat pràctic i ser conscient de l’espai de què disposo realment i del que vull conservar i el que ja no fa servei. Em sento molt més alliberada i és curiós però crec que això significa que m’he fet gran. 

dijous, 20 d’octubre de 2011

No es pot ser bona persona...


Ahir a la tarda vaig agafar el metro, com sempre. Al entrar hi havia una dona de mitjana edat, ben vestida, que em va aturar dient-me que li havien robat la cartera i si li podia donar un euro. Inicialment vaig reaccionar com malauradament reacciona la majoria de gent a les ciutats, vaig seguir caminant i li vaig fer que no amb el cap. Però llavors alguna cosa em va fer aturar i recular. Se’m va instal·lar un dubte, i si aquella situació descrita per la dona era certa? Estava visiblement afectada i m’hi vaig acostar. Li vaig preguntar si tenia el mòbil per trucar a algú o si la podien venir a buscar, em va dir que no, mig plorant. Jo no portava masses diners a sobre i suposo que una certa desconfiança va fer que li donés només un euro. Ella em va donar les gràcies i va continuar aturant a la gent, que passaven pel seu costat sense fer-li cas.
Quan vaig arribar a l’andana un noi, que havia presenciat l’escena, em va preguntar si li havia donat alguna cosa. Em va explicar que és una “mendigüeña” recorrent, que cada dia es posa a una boca de metro repetint la mateixa història. Em vaig sentir estafada i no per l’euro, evidentment, sinó per la mala baba d’aquella dona. Per culpa de gent així, que va sembrant la desconfiança i la por, el dia que passa alguna cosa de veritat, ningú es para a ajudar.

dilluns, 17 d’octubre de 2011

Temps moderns (RC)


Aquí teniu la meva proposta per Relats Conjunts


Tot gira, tot segueix donant voltes... les dents continuen produint un soroll estrident, metàl·lic, sord, rítmic i constant. Des d’aquell primer dia res no s’ha aturat, ni un sol segon de descans. Ningú recorda com es va accionar el mecanisme, ningú sap com va començar, cap memòria persisteix per explicar-ho. Només se sap que el temps no es pot aturar. S’han provat tota mena d’enginyoses solucions però ningú ha trobat mai el secret d’aquest engranatge. Continua vagant per les ments la pregunta de com seria el món sense el seu batec, com seria l’aire que respirem sense l’evolució constant dels seus passos. Però aquesta incògnita també persistirà, com les rodes dentades d’una màquina que segueix girant. 

diumenge, 16 d’octubre de 2011

Emoció castellera

Feia tants dies que no entrava al blog que fins i tot n'havia oblidat la contrasenya!!! Jo crec que  m'he oblidat d'escriure posts i tot.... enfi, no prometo res però intentaré tornar a donar-li vida a aquest blog, que ara que arriba el fred l'estètica s'hi adiu més.
Aquest matí m'he tornat a emocionar... no entenc d'on em ve aquest sentiment, no he viscut mai d'aprop aquest món i no tinc ningú conegut que s'hi dediqui, no obstant quan estic a la plaça i comença a sonar la música i els veig pujar i pujar, organitzar-se, concentrar-se i sobretot emocionar-se al aconseguir una proesa.... buf, els ulls se'm neguen de llàgrimes. 
Quan alcen els punys i s'agafen les mans, quan caminen entre els caps de la pinya, quan s'agafen amb força i tots junts construeixen el castell... quan els peques pugen amb aquella agilitat flotant, quan tot tremola però continuen descarregant amb calma, en sentit contrari a la intensitat dels aplaudiments de la gent... jo no ho puc evitar i m'emociono, se'm talla la respiració, em tenso i els meus ulls no poden deixar d'observar aquell espectacle. 
Avui he vist caure un castell, un castell que ja portava dos intents fracassats. Se m'ha encongit el cor i no només pel mal que s'hagin pogut fer en caure els uns damunt dels altres sinó pel sentiment de derrota que s'ha respirat. Malgrat els aplaudiments m'ha sabut greu per ells, per tot l'esforç i sacrifici no recompensat. Però abans havien aconseguit descarregar-ne un de complicadet que, a jutjar pels càntics que han fet en acabar, era un castell important per ells. 



I tot això m'emociona... m'emociona molt i m'encanta!

dimarts, 8 de març de 2011

I si...

“I si...” és, per definició, un mal començament de frase. Normalment tot el reguitzell de possibilitats que l’acompanyen a continuació no solen generar benaurança. Quants condicionals no ens assalten amb aquest inici davant de situacions decisives? Quants camins imaginaris no trepitja la nostra ment seguint les seves petges?

El “i si” no el podem controlar i ens sorprèn sobretot després d’haver pres una direcció determinada, com un núvol de boira espessa que tot ho enterboleix. Apareix de sobte, acompanyat d’un exèrcit de dubtes que diligentment van desfilant per davant del nostre imaginari.

Una cosa està clara, mai podrem saber del cert si hem actuat correctament o ens hem equivocat... i aquesta incògnita és l’aliment principal dels dubtes i del condicional pertorbador. No importa la magnitud de les conseqüències, la transcendència de la decisió o decisions, a vegades es tracta de la cosa més simple i mundana, però no per aquest motiu el “i si” deixa de ser molest.

En moments com els que he viscut avui me n’adono de la importància d’aprendre a conviure amb aquest “i si”, de no fer-li el cas que demana i desviar l’atenció amb realitats i no pas fantasies. No serveix de res torturar-se pensant en tot allò que haguessis pogut fer o deixar de fer, al contrari.


Donem-li la volta a aquest “i si” i utilitzem el condicional en el sentit oposat, per reforçar les nostres decisions i actuacions, no pas per desacreditar-les!

diumenge, 6 de març de 2011

Començo a girar...

Fa molt de temps que tinc ganes de tornar a escriure, de tornar a tenir un blog. Fa molt de temps que em dic a mi mateixa que res ja no és com era i que no puc pretendre reviure moments passats. És una pugna entre les reticències de la possible decepció i el desig de recuperar un escalf enyorat. Però potser el secret està en no esperar-ne res sinó al contrari, en il·lusionar-me per trobar lo desconegut.
Les coses han canviat, la gent ha canviat, jo he canviat... i ara sóc Persona.
Avui obro aquest nou blog per trobar un espai a on donar-hi voltes, saltar, jugar i sobretot escriure... un espai acollidor a on tot hi tingui cabuda. Un nou inici que no sé cap a on em conduirà.