“I si...” és, per definició, un mal començament de frase. Normalment tot el reguitzell de possibilitats que l’acompanyen a continuació no solen generar benaurança. Quants condicionals no ens assalten amb aquest inici davant de situacions decisives? Quants camins imaginaris no trepitja la nostra ment seguint les seves petges?
El “i si” no el podem controlar i ens sorprèn sobretot després d’haver pres una direcció determinada, com un núvol de boira espessa que tot ho enterboleix. Apareix de sobte, acompanyat d’un exèrcit de dubtes que diligentment van desfilant per davant del nostre imaginari.
Una cosa està clara, mai podrem saber del cert si hem actuat correctament o ens hem equivocat... i aquesta incògnita és l’aliment principal dels dubtes i del condicional pertorbador. No importa la magnitud de les conseqüències, la transcendència de la decisió o decisions, a vegades es tracta de la cosa més simple i mundana, però no per aquest motiu el “i si” deixa de ser molest.
En moments com els que he viscut avui me n’adono de la importància d’aprendre a conviure amb aquest “i si”, de no fer-li el cas que demana i desviar l’atenció amb realitats i no pas fantasies. No serveix de res torturar-se pensant en tot allò que haguessis pogut fer o deixar de fer, al contrari.
Donem-li la volta a aquest “i si” i utilitzem el condicional en el sentit oposat, per reforçar les nostres decisions i actuacions, no pas per desacreditar-les!