dilluns, 26 de novembre de 2012

Biblioteca (RC)


                                          Aldovega, disseny d'interiorisme
Mai no arribaria, cada vegada ho tenia més clar. S’ho mirava tot plegat amb una barreja d’escepticisme i incredulitat, era impossible. Seguia un ordre massa estricte i era incapaç de trencar la seva rutina. Això el convertia en una persona aspre i freda. No vivia per res més, fins i tot havia instal·lat una banyera al bell mig de la sala. El seu problema era que no podia començar-ne un de nou fins acabar de llegir l’última pàgina de l’anterior. Ho havia intentat amb més d’un alhora però les lletres començaven a jugar a cuit i amagar i li resultava molt difícil seguir el fil i acabava per desesperar-se i enfonsar-se entre el sabó i l’aigua freda. Cosa que era preocupant.
No ho entenia però tampoc podia fer-hi res. Després d’un un altre i els prestatges s’allargaven capritxosament. Era impossible que arribés al final, ho tenia assumit. Es sentia desvalgut i abandonat, condemnat a la soledat de l’oblit. Des de l’últim prestatge estant, cobert per massa pols, continuava esperant recelós perquè sabia que mai arribaria a estar entre aquelles mans humides.  

4 comentaris:

XeXu ha dit...

Els llibres ens criden des de l'estanteria, però aquest ja pot deixar-s'hi la veu que el lector no li fa ni cas. Haurà de tenir paciència. Ben vist, des de la perspectiva del llibre.

montse ha dit...

Bon relat, m'agrada aquest reclam de tendresa.

Rafel ha dit...

Ja passa això amb alguns llibres. Potser si treu una miqueta més el llom en fora...

Anna Tomàs ha dit...

pobret!!! i si canviés d'amo??