Aldovega, disseny d'interiorisme
Mai no arribaria,
cada vegada ho tenia més clar. S’ho mirava tot plegat amb una barreja
d’escepticisme i incredulitat, era impossible. Seguia un ordre massa estricte i
era incapaç de trencar la seva rutina. Això el convertia en una persona aspre i
freda. No vivia per res més, fins i tot havia instal·lat una banyera al bell
mig de la sala. El seu problema era que no podia començar-ne un de nou fins
acabar de llegir l’última pàgina de l’anterior. Ho havia intentat amb més d’un
alhora però les lletres començaven a jugar a cuit i amagar i li resultava molt
difícil seguir el fil i acabava per desesperar-se i enfonsar-se entre el sabó i
l’aigua freda. Cosa que era preocupant.
No ho entenia però
tampoc podia fer-hi res. Després d’un un altre i els prestatges s’allargaven
capritxosament. Era impossible que arribés al final, ho tenia assumit. Es
sentia desvalgut i abandonat, condemnat a la soledat de l’oblit. Des de l’últim
prestatge estant, cobert per massa pols, continuava esperant recelós perquè sabia
que mai arribaria a estar entre aquelles mans humides.
4 comentaris:
Els llibres ens criden des de l'estanteria, però aquest ja pot deixar-s'hi la veu que el lector no li fa ni cas. Haurà de tenir paciència. Ben vist, des de la perspectiva del llibre.
Bon relat, m'agrada aquest reclam de tendresa.
Ja passa això amb alguns llibres. Potser si treu una miqueta més el llom en fora...
pobret!!! i si canviés d'amo??
Publica un comentari a l'entrada